Per enviar un correu que s'autodestrueix, feu servir el mode confidencial de Gmail o l'opció de caducitat d'Outlook per a una nota que voleu que s'esvaeixi, i un enllaç d'un sol ús per a qualsevol cosa secreta: l'enllaç mostra el contingut una sola vegada i després la còpia desada es destrueix, de manera que totes les còpies del correu porten un enllaç mort. Cap de les dues funcions de correu no suprimeix res de tots els servidors.
El correu electrònic es va dissenyar per ser copiat: cada missatge es desa com a mínim a dos servidors i dos dispositius, i tot el que un destinatari pot llegir ho pot reenviar. Per això, «correu que s'autodestrueix» vol dir una de dues coses: una funció que limita el que el client de correu del destinatari li permet fer, o un mètode en què la part confidencial no és mai dins del correu. Aquest article explica les funcions de Gmail i d'Outlook segons les pàgines d'ajuda de Google i de Microsoft consultades el 19 d'octubre de 2026, i després el mètode que funciona amb qualsevol bústia.
Gmail: el mode confidencial
El mode confidencial de Gmail permet «establir una data de caducitat per a un correu», «revocar l'accés a un correu en qualsevol moment» i «desactivar les opcions perquè els destinataris reenviïn, copiïn, imprimeixin i baixin» el missatge i els fitxers adjunts. S'activa a la part inferior de la finestra de redacció i la caducitat es tria en un menú desplegable; també podeu exigir un codi per SMS per obrir el missatge.[1]
El que no fa, en paraules de la mateixa Google: els destinataris «encara poden fer captures de pantalla o fotos dels vostres correus», i «els destinataris amb programes maliciosos encara podrien copiar o baixar els vostres missatges». Dos límits més que convé conèixer: el missatge no té xifratge d'extrem a extrem, i en una organització de Google Workspace els administradors continuen veient els missatges confidencials amb les eines de conservació habituals. El mode confidencial és un control d'accés al client de correu del destinatari, no una supressió.[1]
Passos: missatge nou → la icona del cadenat amb el rellotge a la part inferior de la finestra de redacció → definiu la caducitat i si cal un codi d'accés → «Save» → «Send». Per revocar-lo abans d'hora, obriu el missatge a «Sent» i trieu «Remove access».
Outlook: l'opció Expires after
La caducitat d'Outlook és més antiga i més feble. A la finestra del missatge, obriu «Message Options» i, a «Delivery options», marqueu Expires after i trieu una data i una hora. També podeu fer caducar tot el que envieu al cap d'un nombre determinat de dies a «File → Options → Mail».[2]
L'efecte, segons Microsoft: passada la data, «el missatge continua visible a la llista de missatges amb el text ratllat». No se suprimeix, i no hi ha cap manera de suprimir automàticament els missatges caducats. El paràmetre és un avís al destinatari que el contingut ha quedat desfasat, no un mecanisme de destrucció, i només es mostra com cal als clients d'Outlook.[2]
Com s'envia un correu que s'autodestrueix a qualsevol adreça?
Deixeu el secret fora del correu i envieu un enllaç d'un sol ús en lloc seu. Les dues funcions anteriors tenen el mateix defecte: el text confidencial és dins del correu, i cada còpia del correu és una còpia del secret. La solució és mantenir el secret fora del correu.
- Enganxeu el text confidencial (una contrasenya, una clau, unes quantes línies d'instruccions) en una eina d'enllaços secrets d'un sol ús. El generador gratuït d'enllaços secrets d'un sol ús el xifra al vostre navegador i us dona un enllaç, sense compte.
- Envieu un correu normal amb l'enllaç i una frase de context («la contrasenya de la VPN és darrere d'aquest enllaç; s'obre una sola vegada»).
- El destinatari obre l'enllaç, llegeix el contingut i la còpia desada es destrueix. El correu que conserva conté un enllaç mort.
Propietats d'aquest mètode que no té cap funció de correu:
- Funciona amb qualsevol destinatari i qualsevol client de correu, perquè el correu en si és normal.
- Reenviar-lo no fa cap mal després de la primera obertura. L'enllaç ja no mostra res.
- La caducitat és real. Un enllaç sense llegir caduca quan s'acaba el temps (7 dies a l'eina sense compte; 1 hora, 24 hores o 7 dies amb un compte gratuït; una data i una hora personalitzades amb el pla Pro) i el text xifrat es destrueix.
- Amb el pla Pro, una frase de contrasenya enviada per un altre canal fa que un correu interceptat no serveixi de res tot sol, i la cronologia mostra quan s'ha obert l'enllaç.
Dues precaucions. Si l'enllaç s'obre abans que hi arribi el destinatari previst, és senyal que alguna cosa no va bé, i aquesta és precisament la gràcia: us n'assabenteu. A més, els escàners d'enllaços corporatius poden obrir els URL dels correus; per mostrar el contingut, LinkPilot necessita que un navegador executi la pàgina, de manera que la consulta d'un escàner no compta com a lectura. Escàners d'enllaços i secrets d'un sol ús n'explica el mecanisme.
Quin cal fer servir?
El mode confidencial per a una nota, un enllaç d'un sol ús per a un secret, i un pla amb cronologia per a tot allò sobre què us pugui preguntar un auditor.
- Una nota que voleu que desaparegui de la bústia d'algú, no un secret: el mode confidencial de Gmail. La caducitat d'Outlook si tots dos feu servir Outlook i només necessiteu una indicació visual.
- Una contrasenya, una clau, qualsevol cosa que potser haureu de retirar: un enllaç d'un sol ús, sigui quin sigui el client de correu de cadascú.
- Tot allò sobre què un auditor us pugui preguntar més endavant: un enllaç d'un sol ús en un pla amb cronologia, perquè quedi constància de qui hi ha tingut accés i quan. Compartir contrasenyes de manera segura en equip en tracta la part de polítiques.
Referències
[1] Google. Send & open confidential emails (Gmail Help). https://support.google.com/mail/answer/7674059. Consultat el 19 d'octubre de 2026.
[2] Microsoft. Set a message expiration date (Outlook support). https://support.microsoft.com/office/set-a-message-expiration-date-fcae213f-8d38-4318-a17b-42d83ac209ed. Consultat el 19 d'octubre de 2026.